Castelló d'Empúries - Empuriabrava

Castelló d’Empúries va tenir el seu màxim esplendor durant l’edat mitjana des que, el s. XI, els comtes d’Empúries van instal·lar-hi la residència i es va convertir en capital del comtat.

D’aquesta època daten els edificis del nucli o barri monumental, que conserva el seu aspecte tradicional. En aquest nucli podem trobar algunes pervivències de l’urbanisme antic: places porxades, el carrer del Bordell, els barris artesans i el Call, entre els carrers de Sant Pere més Baix i de les Peixateries Velles, que actualment només conserva el traçat urbanístic.

Atesa la condició que va adquirir la vila de Castelló com a capital del comtat, des de la primera construcció de l’església de Santa Maria es buscà d’atorgar-li la condició de temple d’estructura catedralícia. Tot i els diversos desmilloraments i destrosses que ha anat patint l’estructura arquitectònica de la catedral en les guerres successives, no han acabat mai els processos de restauració, que han permès que avui es puguin contemplar mostres tan valuoses com les escultures funeràries del s. XIV, els relleus de la col·lecció de claus de volta historiades i, sobretot, els excel·lents conjunts de la façana principal i del retaule de l’altar major, que formen un repertori de plàstica medieval només possible en esglésies catedralícies. És el segon monument religiós de les comarques gironines. Aquest edifici va rebre finalment la categoria de basílica l’any 2006.

La Cúria-Presó era el complex judicial i penal de l’edat mitjana que comprenia dos cossos edificats. La Cúria, l’espai on s’impartia justícia i la Presó, on els condemnats ingressaven des de l’interior del primer cos edificat. La presó de Castelló d’Empúries, que ja funcionava el s. XIV i que disposava de botxí, és un model singular d’una presó de l’Antic Règim, estructurada al voltant d’un petit pati central on se situaven les fosques i malsanes cel·les, estances tancades amb una porta gruixuda i amb un únic punt de claror que penetrava a través de les petites finestres reixades que donaven al pati. Els presoners deixaren, entre els segles XVII i XIX, l’empremta dels seus estats anímics, de les seves inquietuds i dels seus pensaments en abundants grafits carregats de plasticitat i simbolisme.

L’Ecomuseu-Farinera és una fàbrica de farines del final del s. XIX i de la primera meitat del s. XX. L’espai dóna a conèixer el complex procés de transformació del blat en farina a través de quatre continguts temàtics: l’evolució del molí fariner a la fàbrica de farina, la font d’energia, el blat, la farina i el pa, i el procés productiu.

La Llotja (o casa comunal) o Consolat de Mar va ser un símbol de pau entre el comte Joan d’Empúries i el rei Pere III el Cerimoniós (IV d’Aragó). Una majestuosa volta amb arcades ogivals corona la gran sala central d’aquest edifici, que pertany al gòtic civil del final del s. XIV. Fins fa uns anys, ha estat la seu de l’ajuntament de la vila.

La Casa Gran és l’edifici gòtic civil més ben conservat: en queda el cos davanter. Abans de les destruccions provocades per les guerres de la segona meitat del s. XVII, era com una mansió senyorial i ocupava una superfície força superior a l’actual.

El Palau dels Comtes o convent de Sant Domènec va ser fundat l’any 1317 amb el suport del comú de la vila i dels comtes. El Palau dels Comtes se situà extramurs, de manera similar als altres que hi havia en aquells moments a Castelló. L’edifici actual té una extensa superfície trapezoïdal, amb un claustre central, voltat de quatre cossos, i una església adossada a la banda nord. L’església (segles XVII i XVIII), d’estil barroc de transició al neoclàssic, és de planta rectangular, i està dividida en tres naus, separades per pilars sòlids, cadascuna amb tres capelles, cobertes amb voltes d’aresta. Actualment és la sala d’actes municipal.

Paral·lel al camí del Rec del Molí es pot contemplar el tram de la muralla que queda en millor estat de conservació. De les vuit portes d’entrada que tancaven el recinte emmurallat de la vila comtal, el Portal de la Gallarda (s. XIII) és l’única que queda. Aquesta porta d’entrada estava protegida per les muralles i per un fossar d’aigua, conegut actualment per Rec del Molí i, a través d’un pont llevadís, donava accés a l’estany de Castelló, per on la llegenda diu que arribaven amb barca els monjos del monestir de Sant Pere de Rodes, per avituallar-se. Tant la porta com la
base de la muralla daten del s. XIII.

L’antic convent de Sant Agustí, ocupat per frares agustins, fou venut durant la desamortització al conegut polític progressista castelloní Enric Climent, que enmodificà l’església, escapçant-ne transversalment la part nord, és a dir, l’absis i una de les naus laterals, que tenia absidiola i quatre capelles laterals, per fer-hi un carrer (el carrer Climent). Més tard, passà a mans de la família Torrecabota, que l’adaptà com a casa senyorial i l’habità fins fa poc. Actualment, de la Casa Torrecabota en queda la façana de pedra, amb la porta monumental i el campanar de l’església, i forma part d’un establiment hoteler.

El convent de Santa Clara (segles XVII-XVIII), actualment propietat de l’Ajuntament, és un dels primers convents fundats per les clarisses a Catalunya, l’any 1260. Inicialment estigué emplaçat extramurs, en el paratge anomenat “Planiol de Santa Clara”, l’actual barri de Ca l’Anton, però quedà tan malmès a causa de les guerres de la segona meitat del s. XVII, que les monges decidiren transferir-lo, al final del mateix segle, ja dins del nucli. Aquí bastiren l’edifici actual, que data del 1683 i està format per una església d’una sola nau i, al costat, el convent, amb quatre cossos al voltant d’un pati porxat que té el paper de claustre. Hi ha un jardí-hort a la part posterior, que arriba fins a la muralla.

Del Pont Vell (s. XIV) se’n tenen referències des del final del s. XIII, si bé no s’acabà fins força anys després. Situat a l’antic barri de Sant Marc, que dóna entrada al camí vell de Figueres, el Pont Vell és un bastiment de pedra i rajoles, amb set arcades, de forma, altura i llum diferents, reforçades per tallamars de secció triangular, que actuen de contraforts. Durant segles fou l’únic pont sobre la Muga que unia Castelló amb les terres de més enllà del riu, fins que, al final del s. XIX, l’any 1895 i amb motiu del nou traçat de la carretera de Figueres a Roses, se n’inaugurà un altre, d’estructura metàl·lica, sobre voluminosos pilars de pedra, que passaria a ser denominat Pont Nou.

Dins del nucli medieval de Castelló trobem el Call Jueu. A més dels comtes i nobles que, amb el suport d’una burgesia menestral convertiren la vila en capital del comtat, hi havia una comunitat que va tenir un paper cabdal en aquest procés: la comunitat jueva, que juntament amb les de Girona i Besalú, fou una de les més importants de les terres gironines. Els primers documents sobre la presència de la comunitat jueva al comtat d’Empúries són del s. XI i coincideixen amb la cronologia jueva de la ciutat de Girona. Sembla que el call de Castelló estava situat a l’entorn dels carrers de la Llana, de la Muralla, del Calabró i dels Jueus. A partir de mitjan s. XIV es va produir una lenta davallada de la comunitat, que va acabar el 31 de març de 1492, quan els Reis Catòlics van signar el decret d’expulsió dels jueus a tot el regne.

En l’actualitat, Castelló és el tercer lloc de Catalunya on s’han trobat més esteles funeràries, i on encara avui es pot veure l’estructura de la sinagoga nova al carrer de les Peixateries Velles.

Fora de les antigues muralles hi ha el rentador (segles XVII-XIX), l’antic safareig públic de Castelló, actualment quasi en desús. Representa un lloc idíl·lic i tranquil d’on brolla l’aigua del rec a la sortida de la Farinera.

La torre Carlina fou construïda pel regiment “Toledo” (s. XIX), destinat a la vila amb l’objectiu de fortificar-la. Durant el s. XIX, tres guerres civils assolaren el país a causa d’un problema de successió al tron d’Espanya. La primera i, sobretot, la tercera guerra carlina incidiren plenament en el municipi, que tenia quatre torres de defensa a la sortida del poble. Avui només se’n conserva una, ja que les altres foren destruïdes quan Castelló patí un atac molt dur que deixà una marca permanent a la memòria de la gent que ho visqué: fou el conegut “Foc de Castelló”.

Empuriabrava: la marina residencial més gran del món

Aquesta marina residencial, situada a 2 km en línia recta de la vila comtal, és un dels enclavaments turístics més extensos i originals del Mediterrani. Empuriabrava es va construir l’any 1967. La seva originalitat radica en l’estructura urbanística, basada en una xarxa de canals navegables de més de 30 km en forma de quadrícula que la travessen. Un dels grans atractius d’Empuriabrava són les comoditats que ofereixen els habitatges. La major part d’aquests habitatges tenen jardí, garatge i un accés privat als canals, de manera que els propietaris poden amarrar l’embarcació a l’entrada.

Més informació: http://www.castelloempuriabrava.com

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR